La gespa artificial va néixer als Estats Units als anys 60. És una gespa artificial feta de productes de fibra química plàstica no-vius mitjançant mètodes artificials. A diferència de la gespa natural, no necessita consumir fertilitzants, aigua i altres recursos necessaris per al creixement. Pot satisfer les necessitats d'exercici d'alta-intensitat les 24 hores del dia, i té un manteniment senzill, un drenatge ràpid i una excel·lent planitud del sòl. La gespa artificial s'ha utilitzat àmpliament en l'hoquei, el beisbol, el rugbi, el futbol, el tennis, el golf i altres camps de pràctiques públiques esportives, o com a pavimentació de terra per embellir l'entorn interior.
La gespa artificial es va introduir per primera vegada al país a finals de la dècada de 1980 i no es va promocionar àmpliament fins a mitjans i finals de la dècada de 1990. Juntament amb la pista de plàstic, s'ha convertit en la modalitat estàndard de construcció de recintes esportius escolars, substituint un gran nombre de recintes esportius plantats originalment amb gespa natural. Tot i que l'àmbit d'aplicació de la gespa artificial s'ha limitat fins a cert punt per raons com ara la seguretat esportiva, les característiques del lloc i la conscienciació del públic, amb el desenvolupament de la ciència i la tecnologia, la tecnologia de producció de gespa artificial s'ha innovat i millorat contínuament. Avui en dia, la gespa artificial de sisena-generació feta de filaments-nets simples-de fibra oberta s'acosta més a la gespa natural pel que fa a la relació d'absorció de cops, el rebot de la pilota i el valor de direcció, i fins i tot té avantatges en algunes característiques. Pel que fa al rendiment de seguretat esportiva, la nova generació de fibra de gespa artificial ha millorat el recobriment superficial i les matèries primeres polimeritzades per reduir eficaçment l'aparició de lesions esportives com ara rascades a la pell i esquinços de peus. Els avantatges de la gespa artificial i la gespa natural són relativament destacades, i les mancances i deficiències existeixen objectivament. A l'hora d'escollir-los i utilitzar-los, s'han de considerar exhaustivament segons la situació real.
En comparació amb la gespa natural, el rendiment esportiu de la gespa artificial sol ser molt més difícil i el coeficient de fricció de la fibra química sovint és més petit que el de les fulles de gespa. Al futbol, demostra que la velocitat de la pilota és massa ràpida i la taxa de rebot és massa alta. Augmentant així la dificultat del control de la pilota per part del jugador.
Els avantatges de la gespa artificial sobre la gespa natural pel que fa a les característiques esportives són que la uniformitat del camp és excel·lent i la planitud és molt millor, i pot evitar completament les males condicions del camp causades per factors com el clima i el manteniment, afectant així la competició.
Impacte en el medi ambient Impacte en les condicions de l'aire La gespa natural està composta per plantes verdes, que poden absorbir diòxid de carboni i alliberar oxigen mitjançant el procés metabòlic fisiològic de la fotosíntesi, i poden absorbir gasos tòxics com el diòxid de sofre, fluorur d'hidrogen, amoníac i clor per purificar l'aire. El paper de. La gespa natural té un efecte obvi de bloqueig de la pols. Les dades mesurades mostren que quan bufen vents de tres o quatre nivells, la concentració de pols al cel per sobre del terra nu és 13 vegades superior a la del cel sobre la gespa. Els estudis han demostrat que una gespa de 25-metres quadrats- pot absorbir tot el diòxid de carboni exhalat per una persona i convertir-lo en oxigen per satisfer l'oxigen que necessita el cos humà en el procés de respiració. La gespa artificial és un material no-viu fet de polietilè, polipropilè i altres polímers, que no pot dur a terme el metabolisme de les plantes verdes i, per tant, no té l'efecte de regular l'equilibri de carboni i oxigen a l'atmosfera. Tot i que la gespa artificial pot bloquejar la pols fins a cert punt, no té la funció d'absorbir gasos tòxics per purificar l'atmosfera. A més, les fibres de gespa artificial de baixa tecnologia sovint contenen impureses de clor, que es descompondrà i alliberarà clor a altes temperatures i llum solar intensa, que danyarà la qualitat de l'aire.
Impacte en el clima La gespa de gespa natural és una barreja de sorra i llim. Hi ha suficients porus a l'estructura per acumular aigua durant el reg i la precipitació, i jugar un paper en la conservació de l'aigua. Quan el clima és càlid, la gespa utilitza el sistema radicular per absorbir aigua profunda i treu una gran quantitat de calor de l'entorn circumdant mitjançant la transpiració, reduint eficaçment la temperatura del sòl i regulant el microclima dins d'un determinat rang. L'estructura del llit de la gespa artificial es compon de cautxú, formigó o asfalt, que bàsicament no pot tenir el paper de conservar l'aigua, de manera que no pot reduir la temperatura superficial i la seva capacitat calorífica és petita, la qual cosa fa que la temperatura de la superfície sigui significativament superior a la temperatura de l'aire, especialment en estadis tancats. Aquest problema és encara més greu. Al migdia a l'estiu, es pot observar que l'aire prop de la superfície té una distorsió òbvia de calefacció al camp de gespa artificial. Les dades experimentals rellevants mostren que en condicions d'alta temperatura per sobre de 30 graus, la temperatura mitjana de la superfície de la gespa natural és de 2 a 3 graus inferior a la temperatura de l'aire, mentre que la temperatura de la superfície de la gespa artificial és de 6 a 11 graus més alta que la temperatura de l'aire. L'augment de la temperatura superficial de la gespa és significativament superior a la de la gespa natural. A l'estiu, la temperatura superficial de la gespa artificial és molt elevada. Si l'usuari té una fricció relativament violenta amb ell en aquest moment, la pell de la part de contacte es lesionarà greument.
Com a producte final, els residus d'herba seca produïts per la gespa natural es converteixen en matèria orgànica i es retornen al sòl sota l'acció dels microorganismes del sediment de la gespa. Al final, queda una barreja no-tòxica i inofensiva de sorra i sorra, que es pot millorar afegint-hi matèria orgànica amb altres finalitats.
El polietilè, el component principal de la gespa artificial, és un material no-biodegradable. Després de 8 a 10 anys d'envelliment i eliminació, es formen diverses tones de residus d'alt polímer. Als països estrangers, generalment és reciclat i degradat per empreses professionals per realitzar el reciclatge de recursos. A nivell nacional, es pot utilitzar com a farciment de fonaments per a projectes d'administració de carreteres. Si es canvia el solar per a altres usos, s'haurà d'eliminar la capa de fonamentació feta d'asfalt o formigó.
